Publicat originalment a Raíces de Periferia.
A la perifèria de Barcelona, en barris com Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona, es viu una situació alarmant que posa en evidència les greus desigualtats socials i econòmiques de la ciutat. La crisi de l’habitatge, que afecta especialment les famílies treballadores, s’ha convertit en una realitat quotidiana a la Zona Nord. Desnonaments constants, lloguers inassolibles i la manca de solucions institucionals són només algunes de les problemàtiques que agreugen aquesta situació. La lluita per un habitatge digne no és només una qüestió econòmica, sinó una reivindicació de drets fonamentals que ha estat ignorada durant dècades.
Els desnonaments a la Zona Nord no són un fenomen aïllat. Són el resultat d’un problema estructural que afecta moltes famílies treballadores, sovint d’origen immigrant, que han contribuït al desenvolupament de la ciutat, però que ara es troben en una situació de vulnerabilitat extrema. Aquesta crisi té diverses causes que s’entrellacen:
– Lloguers desorbitats i especulació immobiliària: La pujada dels preus del lloguer a Barcelona ha estat impulsada per la presència de grans fons d’inversió, com Blackstone, que acumulen habitatges buits mentre expulsen famílies treballadores. Aquesta dinàmica ha convertit l’habitatge en un negoci lucratiu per a uns quants, mentre moltes persones es veuen abocades a perdre casa seva.
– Precarietat laboral i altes taxes d’atur: La Zona Nord concentra algunes de les xifres més elevades d’atur i treball precari de la ciutat. Els salaris baixos fan que moltes famílies no puguin fer front als costos bàsics de la vida, inclòs el lloguer.
– Incompliment de la Llei 24/2015: Aquesta normativa obliga els grans tenidors a oferir lloguers socials abans de procedir a desnonaments, però sovint es vulnera sense conseqüències significatives. Les sancions són insuficients per dissuadir l’especulació.
– Abandó institucional: Tant la Generalitat com l’Ajuntament han fallat a l’hora d’aplicar polítiques efectives per protegir les famílies afectades. Les promeses polítiques no s’han traduït en mesures reals que garanteixin el dret a l’habitatge.
Davant d’aquesta situació, les veïnes i veïns de la Zona Nord han creat xarxes de suport mutu per fer front als desnonaments i denunciar les injustícies. Les mobilitzacions als carrers han estat claus per aturar molts desnonaments i enviar un missatge contundent: l’habitatge és un dret bàsic, no un privilegi ni un producte especulatiu.
Les accions col·lectives no només han aconseguit frenar desnonaments individuals, sinó que també han posat el focus en la necessitat de canvis estructurals. Aquestes lluites són un exemple de com la solidaritat pot transformar situacions d’injustícia en oportunitats per exigir drets.
No obstant això, aquesta resistència no hauria de recaure exclusivament en les comunitats afectades. És imprescindible que les institucions públiques assumeixin la seva responsabilitat i implementin polítiques que posin fi a aquesta crisi.
Per revertir aquesta situació, calen mesures urgents i efectives que garanteixin el dret a l’habitatge per a tothom. Algunes accions clau serien:
– Regular el mercat del lloguer: Limitar els preus del lloguer és essencial per evitar que les famílies treballadores siguin expulsades dels seus barris. Aquesta regulació hauria d’anar acompanyada d’una fiscalització estricta per assegurar-ne el compliment.
– Aplicar amb rigor la Llei 24/2015: Cal garantir que els grans tenidors compleixin amb l’obligació d’oferir lloguers socials abans de procedir a desnonaments. Les sancions per incompliment haurien de ser prou severes per dissuadir pràctiques especulatives.
– Incrementar l’habitatge públic: La creació d’un parc d’habitatges públics assequibles és fonamental per oferir alternatives reals a les famílies en risc d’exclusió residencial.
– Simplificar l’accés a ajudes socials: Els processos burocràtics actuals són massa complexos i exclouen moltes famílies del sistema de protecció social. Cal simplificar els requisits i agilitzar els tràmits per garantir que les ajudes arribin a qui realment les necessita.
– Fiscalitzar els grans tenidors: És imprescindible evitar la concentració especulativa d’habitatges en mans de fons d’inversió i promoure polítiques que incentivin l’ús social dels habitatges buits.
La crisi de l’habitatge a la Zona Nord és una ferida oberta en el dret fonamental a l’habitatge i un reflex de les desigualtats estructurals que afecten la classe treballadora. Les famílies afectades no demanen caritat ni favors; exigeixen justícia i el respecte als seus drets. Viure en una llar segura i digna no hauria de ser un privilegi, sinó una garantia bàsica en qualsevol societat justa.
Les administracions públiques han de passar de les paraules als fets i implementar polítiques valentes que prioritzin el benestar col·lectiu per sobre dels interessos especulatius. Cada desnonament no és només una tragèdia personal, sinó també una denúncia del fracàs institucional per protegir els més vulnerables.
Mentrestant, la resistència veïnal continuarà sent un pilar fonamental en aquesta lluita. Perquè defensar el dret a l’habitatge és defensar la dignitat col·lectiva de tota una comunitat. La lluita no s’aturarà fins que cap família hagi de triar entre menjar o mantenir casa seva.
Amb l’ajut d’AVV Ciutat Meridiana i diverses entitats i veïnes del barri.