“Això no sortirà per la tele” és el comentari que més m’han fet des que faig contingut explicant els barris de la perifèria de Barcelona.
Un dels primers vídeos que vaig penjar va ser de la festa del Ramadà al meu barri, la Trinitat Vella. El vídeo començava amb la meva veïna Naima, amb una safata de dolços marroquins, dient: “Sácame guapa, eh, Dani?”.
Per mi —i per moltes veïnes— l’Iftar comunitari és una tradició imperdible. Durant el mes del Ramadà, la comunitat musulmana del barri convida tothom a sopar al carrer, a compartir plats típics, a seure plegades. És una festa marcada al calendari amb la mateixa importància que la cavalcada de Reis o la Festa Major, com passa en molts altres barris i ciutats del país.
Aquell vídeo es va omplir de comentaris positius celebrant aquell moment. Gent d’altres barris dient: “Quina enveja, ha de ser preciós!” o “Aquí també ho fem”. Però el comentari que més es va repetir va ser: “Això no sortirà per la tele”. I el pitjor de tot és que és cert.
Aquest tipus d’esdeveniments, d’orgull de barri i de comunitat, sovint queden fora del relat dominant. Hi ha una infrarepresentació crònica dels nostres barris als mitjans de comunicació. I quan hi apareixen, massa sovint és per parlar de conflictes, delinqüència o abandonament.
El barri del Besòs i el Maresme – Dani Ruiz
Aquesta infrarepresentació (o representació esbiaixada) és perillosa i té conseqüències greus. Ho vam veure fa unes setmanes a Torre Pacheco, quan després d’hores de tertúlies racistes i assenyaladores, els mateixos mitjans es portaven les mans al cap quan grups d’ultradreta organitzaven caçeres contra els més vulnerables.
El relat que associa determinats barris (o determinats col·lectius) amb la delinqüència, la decadència o la inseguretat no només és injust, sinó que és perillós. Alimenta pors, legitima polítiques repressives i obre la porta als discursos d’odi. En un context d’auge de l’extrema dreta, aquests relats contribueixen a assenyalar col·lectius i a dividir la societat entre un “nosaltres” i un “ells”.
Aquesta setmana, per exemple, ens indignàvem perquè dues influencers van pujar un vídeo corrent per La Florida, un barri de L’Hospitalet, dient que feia pudor a kebab, que la gent les mirava malament i que estaven al “barri més xungo de Barcelona”. La gràcia no era retratar el barri, sinó reafirmar un clixé.
Que l’únic relat que circuli sigui que a certs barris de la teva ciutat no s’hi pot anar perquè et robaran, és profundament problemàtic.
El barri de Ciutat Meridiana – Dani Ruiz
Quan jo estudiava la secundària a Sant Andreu de Palomar —a deu minuts caminant de la Trinitat Vella— tenia companys de classe que mai havien trepitjat el meu barri. Els treballs en grup sempre s’havien de fer a Sant Andreu perquè els seus pares no veien bé que vinguessin a la Trini.
I això no és un cas aïllat. A la meva germana ja li havia passat deu anys abans. I fa vint anys, quan la meva mare demanava un taxi per tornar a casa, potser no en trobava perquè els taxistes no volien entrar al barri. Prejudicis que es perpetuen en el temps i condicionen la nostra vida.
Per això crec que és important ressaltar les coses bones dels nostres barris. Per equilibrar el relat i generar referents positius.
El barri de Trinitat Nova – Dani Ruiz
Ho hem vist també al cinema. Després de dècades en què els barris de la perifèria només apareixien en pel·lícules de ‘cine quinqui’, “El 47” ha arribat per trencar estereotips i parlar de lluites veïnals pel transport públic i de com les veïnes van construir el barri de Torre Baró. Està bé una cosa i malament l’altra? No. Als nostres barris hem conviscut amb les drogues i els furts del ‘cine quinqui’, però també amb la lluita organitzada, i és de justícia que això també es reflecteixi a la ficció.
Quan vaig veure el vídeo de les influencers a la Florida, vaig decidir anar-hi i fer un vídeo destacant les coses bones del barri. La Florida té coses a millorar? Suposo que com tots els barris. Però la meva intenció no era fer propaganda, sinó ajudar a equilibrar una balança que fa massa temps que està inclinada cap al costat negatiu.
Vull deixar-ho clar: no es tracta d’amagar els conflictes ni de blanquejar realitats difícils. Hi ha problemes al barri? Sí. Però el que em nego a acceptar és que això sigui l’únic que es diu.
Quan només es parla de nosaltres per destacar el pitjor, sembla que l’única sortida sigui la fugida o l’estigmatització. I així és com molts barris acaben sent considerats “perduts”, “irrecuperables” o “problemàtics”, quan en realitat hi passen milers de coses bones cada dia. Només que no surten als titulars.
El vídeo de “Les coses bones de la Florida” ha tingut una bona rebuda. Molta gent de La Florida i de L’Hospitalet m’ha escrit agraint l’esforç d’explicar la realitat del barri. Naturalment, també hi ha hagut comentaris negatius. Persones que han marxat i hi veuen decadència. Gent que expressa por o frustració. Comentaris carregats de prejudicis o directament racistes. Però fins i tot aquests evidencien una altra cosa: que el relat dominant està tan arrelat que qualsevol intent de revertir-lo genera resistència. Ens han acostumat a parlar dels barris populars només des del problema, des de la delinqüència o des del caos.
I precisament per això cal continuar explicant el que no surt per la tele.