Sovint per escombrar, i més quan fa calor, em poso clàssica per alleugerir el matí. Aquesta setmana la calor no és asfixiant, però la humitat fomenta la transpiració i avui ha estat un dels dies en què he demanat a Spotify una mica de música clàssica i m’ha sorprès amb l’oboè despistat de l’ànec de Pere i el Llop, de Prokófiev. I no he pogut evitar riure de les ironies de la vida quotidiana.
Tot i que el conte simfònic rus no explica la mateixa història que la faula clàssica, m’ha servit per reflexionar una estona sobre una cosa que m’ha sobrepassat aquests dies, i que no té tant a veure amb avisar molts cops que ve el llop (vingui o no), com amb el fet que si la teva manera d’actuar és a cop de llop, quan algú assenyala un perill, tot i ser un invent, tothom s’amaga. O el combat.
I això, si fa no fa, ha passat aquesta setmana. Fa uns dies, el meu Instagram es va incendiar amb una notícia del 20 minutos, on es deia que Barcelona multarà amb 500 € les veïnes que surtin al carrer amb una cadira a prendre la fresca. I amb el llop corrent per Instagram, tenim a en Pere el pastor fent una becaina.
La notícia es va viralitzar una mica i la indignació va fer bullir l’oli. Influenciadores, activistes, veïnes, saludades i conegudes saltaven indignades davant l’enèsima expressió de violència institucional: multes a iaies per asseure’s al carrer. El que abans era costum, ara pot ser perseguit. Perquè si l’ús de l’espai públic no és monetitzable per algú, llavors s’ha d’endreçar fins que ho sigui. I l’olla fent xup xup i tothom saturant de salsa el pa i de farcit el pollastre…
Però, ai las, la notícia era falsa.
Tot i que l’Ordenança de Civisme aprovada el 2005, essent Joan Clos l’Excel·lentíssim Senyor alcalde de Barcelona, preveia sancions per tothom qui fent ús de l’espai públic impedís la lliure circulació de la resta de ciutadans tant per la vorera com per la calçada, en cap moment aquest precepte havia estat aplicat per multar veïnes assegudes en cadires prenent la fresca durant les vesprades estivals, ni en els governs de la Colau, ni quan manava Clos, ni estava previst fer-se ara, ni s’ho havia plantejat l’alcalde Trias.
I arribades totes aquí, és quan l’oboè despistat de l’ànec que acaba a la panxa del llop em fa riure. La notícia era falsa, però ens la vam empassar totes. I ho vam fer perquè, tot i estar buit, l’embolcall era absolutament versemblant.
És a dir: en una ciutat on les bicicletes baixen de la vorera a la calçada perquè no molestin els turistes que fan cua per entrar a la Casa Batlló, on es prohibeixen les arrossades populars dels Mercats de Pagès, on els correbars de Festa Major no tenen permís perquè fomenten el consum d’alcohol a la via pública, però es tanquen carrers per fer Fires del Vi i la Cervesa; on es barra el pas i s’encapsula manifestacions contra la massificació turística mentre es fan desfilades de Louis Vuitton al Parc Güell; on la via pública sembla una catifa vermella i els drets veïnals es retallen per no molestar qui paga el passi VIP… doncs, què vols que et digui? Que multar per una cadira sonava del tot possible.
Cal fer un incís per elogiar els nostres ànecs… Si bé al conte, quan el llop amenaça el que fa tothom és amagar-se per no ser atacat, quan la notícia va córrer com la pólvora el que va sorgir va ser un impuls de denúncia i reivindicació. La Rosa de Foc és la Rosa de Foc, la seva gent és la seva gent, i l’esperança no mor mai en aquesta ciutat.
I arribats aquí comença a operar l’hybris clàssica, aquell sentiment de supèrbia que porta l’heroi tràgic a viure la tragèdia tot i conèixer-la perquè es creu capaç d’evitar-la. I la maquinària comunicativa d’aquest l’Ajuntament socialista, avesat a fer més política de propaganda que d’impacte ciutadà, fa que les notícies desapareguin dels mitjans on havien estat publicades, i es comença a demanar explicacions i desmentiments a tothom qui, amb un altaveu a la boca, hagués promogut la difusió de la notícia falsa. I és natural voler desmentir una mentida. Absolutament normal. En la humil opinió de qui escriu aquestes ratlles, potser fora millor explicar les coses transparentment abans no es poguessin generar aquests bulos. Però la reflexió que el Govern de la ciutat hauria de fer, rau en el motiu que ha portat a tot de gent intel·ligent a creure un disbarat.
Així i tot, hi ha contes en els quals no cal demanar per què hom té els ulls, les orelles o les dents grans. Hi ha contes on, si sembla un llop, s’assumeix que és un llop.
Ens vam creure el llop perquè ens hem acostumat a veure llops cada dia.
I aquest és el punt: el govern de Collboni té un problema enorme de credibilitat, però no per les fake news. El problema rau en el fet que la seva política fa que qualsevol disbarat sembli plausible. La ciutat ha entrat en una dinàmica tan profundament orientada al benefici privat i a la rentada d’imatge que el veïnat ja viu amb la sensació permanent d’estar a punt de ser expulsada del seu propi carrer. I ja no només per part de l’especulació immobiliària, sinó per part de la seva pròpia administració.
Quan el Pla Endreça governa la ciutat i la resta només gestiona. Quan el relat institucional es basa en l’ordre, la neteja, el control, i la marca, però no en la vida quotidiana, les xarxes comunitàries o el dret a l’ús veïnal i popular de l’espai públic… Llavors qualsevol mesura que soni a repressió resulta coherent dins la narrativa general. El problema no és el llop, és que els llops ens manen.
I la realitat supera el conte. No és que els descreguts no ajudin quan apareix el llop de debò, no. Hem assumit que cada vegada que assenyales un llop, n’hi ha deu més darrere. I ja no cal que el llop sigui real: l’olor de la salivera, la remor de les potes trepitjant fulles o branquetes, l’alè al clatell… tot és tan familiar que reaccionem abans de dubtar.
No és una ciutat infantilitzada la que ha picat l’ham d’una fake new. És una ciutat esgotada, vigilada, massificada, precaritzada i amb una memòria col·lectiva que, malgrat els esforços institucionals, encara funciona.
Aquesta setmana no s’ha destapat un escàndol. S’ha fet visible una ferida. I potser el que més incomoda als despatxos no és el bulo, sinó la versemblança.
Perquè, mentre el consistori es queixa que l’acusen injustament, a moltes veïnes només els cal mirar per la finestra per recordar totes les vegades que l’espai públic ha estat prohibit, restringit o condicionat. L’espai on abans hi havia cadira, xerrada i fresca, avui hi ha turista, brunch i una foto per Instagram amb fons de postal.
No, la ciutat no ha de tenir por del llop. El que fa por és que l’estiguem normalitzant. I això, ni Prokófiev, ni Clos, ni Collboni, ens ho poden disfressar amb música clàssica.