Com a catalanoparlant, llegir que una petita obra teatral representada en un acte públic era catalanòfoba em va preocupar. Em vaig preguntar si reforçaria estereotips, si instaria al nostre extermini o si es burlaria que, en algunes zones, parlem la nostra llengua com si tinguéssim una patata a la boca. Es tracta de fragments de l’obra “Esas latinas” a càrrec del col·lectiu Teatro Sin Papeles. I el context és rellevant: la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions de l’Ajuntament Barcelona 2024.
L’obra ha estat atacada durament per suposada catalanofòbia i per vulnerar els drets dels catalanoparlants a poder-se expressar en la seva pròpia llengua. El diagnòstic del català és prou conegut: està retrocedint en ús social. Donat que catalanoparlants i castellanoparlants hauríem de tenir els mateixos drets, cal impulsar l’idioma que ho té més complicat per tal d’anivellar la balança i apropar-nos a un bilingüisme equilibrat. És una qüestió de justícia, no? En cas de dubte, amb el més dèbil.
Per diversos motius, les persones que saben català no el fan servir, les que arriben no l’aprenen o no s’animen a parlar-lo, etc. I jo em pregunto si podem fer alguna cosa més com a societat per cuidar el nostre idioma i per animar que el cuidin també els altres. Jo fa temps que provo d’aprofundir en la relació que les persones nouvingudes que conec mantenen amb el català.
Bé, en realitat voldria començar per una adolescent no nouvinguda, que va néixer aquí. I els seus pares també van néixer aquí. Però ella no se sent còmoda parlant català; el seu entorn catalanoparlant li diu que parla estrany, que parla xarnego. Així que no el parla. Després està una artista italiana que en arribar es va enamorar de la llengua i es va treure el nivell C. Però clar, l’accent roman i quan intentava practicar amb algú, sempre es canviaven al castellà! I ha perdut les ganes. Jo mateix, l’altre dia, em vaig trobar un home equatorià a qui feia alguns anys que no veia. Sempre havíem parlat en castellà, però ell em va parlar en català. Em vaig atabalar, crec que alguna cosa dins meu no acabava de quadrar. Per algun motiu profund, se’ns fa difícil conviure amb el català imperfecte, en vies d’aprenentatge. I no sento que ens passi el mateix quan algú està aprenent l’anglès, el castellà o qualsevol altre idioma.
Una llengua que no canvia és una llengua morta. Hem d’embrutar el català, l’hem de fer evolucionar entre tots i totes. I riure’ns-en com és sa riure’s d’un mateix. I així canviarà. I ens pot espantar, però només així pot sobreviure. Celebrem les pronúncies novedoses i els barbarismes des de la humanitat, perquè ens parlin en l’idioma que ens parlin, estarem parlant amb altres persones com nosaltres.
I torno a la susdita (hauria de dir “susodicha”?) escena teatral, que personalment em va doldre. Em va doldre perquè vaig sentir les ferides de les autores. Potser no representen les discriminacions estadísticament més freqüents, però em va semblar una denúncia clara des d’una subjectivitat honesta. Fixem-nos en la distribució de poder com hem fet amb les llengües: les protagonistes són dones immigrades que tracten amb la institució per una qüestió de salut important, per gestionar documentació personal i per aconseguir una feina. Res trivial. Per mi, són elles les persones a protegir i ajudar en primer lloc. I em pregunto: si les protagonistes haguessin parlat anglès, els haurien intentat ajudar en anglès? Si haguessin parlat xinès, haurien almenys tret el traductor?
Òbviament m’agradaria que qui volgués pogués parlar en català sense impediments. Però una llengua en situació desfavorable pot ser igualment una eina de discriminació, encara més si ens fixem en les nostres reaccions davant del català no nadiu. I trobo que l’obra ens alerta d’un cert supremacisme lingüístic que a nosaltres mateixos potser ens costa percebre. Que ens allunya de l’empatia i amenaça de normalitzar el racisme i encara més discriminacions. I de retruc el català hi surt perdent, perquè es va fent restrictiu, antipàtic, enutjat i finalment irrellevant. És això el que volem?