Per poc que hagis passejat aquest Nadal pels barris de la nostra ciutat, hauràs pogut observar l’augment de persones sense llar que dormen al carrer com a conseqüència del desallotjament que es va fer a Badalona el dimecres 17 de desembre a l’institut B9, i que va deixar a 400 persones sense llar al carrer, després d’un dia marcat per les fortes pluges, a les portes d’unes festes de Nadal que ja es preveien molt fredes i humides. Un desallotjament executat a petició del seu Alcalde Xavier Garcia Albiol del PP, un partit que té màxima responsabilitat en la situació actual de l’habitatge i per tant del creixement del sensellarisme, ja que aquest augment i la crisi d’habitatge són dues cares de la mateixa moneda.
L’actual crisi d’habitatge té origen quan el Govern del PP d’Aznar va liberalitzar el sòl que, eliminant restriccions urbanístiques, va convertir el sòl en una mercaderia per a l’especulació i va donar ales per a que la vivenda fos un negoci. El mateix partit que actualment no aplica la Llei d’habitatge on governa i encara a dia d’avui està en contra de la regulació del lloguer i d’afegir el lloguer de temporada i d’habitacions, principal factor de la falta d’oferta actual de lloguer ordinari, i que ha disparat els preus del lloguer de temporada.
És indiscutible que la Llei d’Habitatge necessita millores i incloure ja el lloguer de temporada i d’habitacions a la regulació de preus, i no s’entén com el PSOE està trigant tant a reaccionar i com partits com el PP i Junts estan en contra, ja que a Catalunya s’ha pogut comprovar com la limitació dels preus de lloguer funciona, tant en el període on la Generalitat la va aplicar fa 5 anys, com en aquests mesos d’aplicació de la nova Llei, on el preu del lloguer de pisos ordinaris sí que ha baixat, i el problema ha estat que la majoria de pisos s’han desplaçat al lloguer de temporada i habitacions, saltant-se la regulació actual.
Com a conseqüència d’aquesta crisi tenim un creixement alarmant del sensellarisme, que té com a punt més visible en el nostre Districte l’existència d’assentaments en la majoria dels barris. Amb dades del passat desembre, el nombre de persones sense llar a Barcelona ha augmentat un 43.2% el darrer any, passant de 1.384 a 1.892 persones, gairebé 600 persones més. L’increment es produeix en un context de forta tensió residencial i encariment del lloguer, que entitats com la Fundació Arrels assenyalen com a causa central de l’augment del sensellarisme a la ciutat. I mentrestant, un Govern del PSC que no ha fet cap projecte nou d’habitatge públic en aquest mandat i que utilitza el seu Pla Endreça per desmantellar assentaments i no fent res per a evitar que el nombre del de desnonaments hagi crescut a Barcelona per primera vegada en 10 anys.
El fenomen dels assentaments no és nou, i la solució en casos anteriors, com La Perona al barri de La Sagrera, va ser la construcció de vivenda social i facilitar l’accés a una habitatge digne; ara estem en una altra època, on el preu de la vivenda no facilitarà que només construir solucioni el problema, i és per això que calen mesures regulatòries a tots els nivells, tant en lloguer com en compra. Hem parlat de lloguer; a nivell de compra s’hauran de prendre mesures com la prohibició de les compres especulatives: una família, una casa.
I és per tot això que no podem dubtar que el sensellarisme és una conseqüència de la falta d’habitatge, i per tant, cal trobar solucions a curt termini mentres no tenim el parc d’habitatge necessari per solucionar-ho completament, però l’Ajuntament actual amb el Govern del PSC no està per la labor. Ho hem pogut constatar amb la negativa a la proposta dels Comuns de crear un centre per sensellarisme a cadascun dels 10 districtes de la ciutat. A tots el Districtes de la ciutat ens hagués anat molt bé i començar a solucionar el problema del sensellarisme, en cadascuna de les seves formes.
I per tot això cal evitar el desmantellament d’assentaments sense cap alternativa habitacional, com ha passat a Badalona, i també a Barcelona, on el Govern de Collboni també ha desmantellat assentament sense alternativa habitacional, esparcint el problema, empitjorant la situació d’aquestes persones, i invisibilitzant-lo a la resta de la ciutadania, com si ja s’hagués solucionat.
Cal assumir que el problema dels assentaments és complex i necessitem una mirada integral per abordar la seva solució, a diferents nivells i amb diferents temporalitats. A mig termini hem de dotar de solucions d’habitatge assequible a tota la ciutadania, també per als més desfavorits. I a curt termini cal assegurar la seguretat de les persones que viuen en els assentaments actuals, i procurar que visquin en espais nets, saludables i segurs, i així ajudar amb la convivència amb la resta del veïnat. Assumim que no és una tasca fàcil pel veïnat, i que ningú li agrada constatar l’existència de la pobresa davant de casa, però canviant-la de lloc no ho solucionarem, així que calen polítiques per ajudar a la convivència a curt termini, i a la solució definitiva a mig-llarg termini.
Certament a Barcelona ha crescut el nombre de persones que conviuen en assentaments establerts però cal tenir en compte que els assentaments són una forma de les vàries que hi ha de sensellarisme, potser la més visible, però el sensellarisme no es limita només a les persones que dormen en aquests assentaments o directament al carrer, això només representa una part del fenòmen. El gruix de situacions de vulnerabilitat no és visible: sobreocupació, infrahabitatge, rotacions constants en pensions o albergs, i situacions de carrer intermitent que no apareixen en cap recompte. I és per tot això que estem parlant d’un problema complex que requereix la col·laboració de totes les institucions, i que no se solucionarà immediatament.
Insisteixo, el fenomen dels assentaments no és casual. Els assentaments són espais ocupats informalment per persones que no tenen accés a habitatge ni a recursos institucionalitzats. I és una conseqüència directa de la manca d’habitatge, la impossibilitat d’accedir a un lloguer, i també de processos migratoris interromputs i xarxes socials febles o inexistents. I òbviament són entorns fràgils, però també espais on les persones troben algun tipus de suport mutu davant l’absència d’alternatives.
Fa unes setmanes que es va aprovar a l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de Barcelona en Comú, un pla de xoc integral que combina polítiques socials i d’habitatge per revertir l’augment del sensellarisme i de la llista d’espera de la Mesa d’Emergències abans de finals de 2026. Ara cal que el Govern del PSC estigui per la labor, i treballar en polítiques per erradicar l’existència d’assentaments i reduir al màxim el nombre de persones sense llar.