La causalitat ha fet que l’estrena de ‘Parenostre’, el film sobre Jordi Pujol i la seva família, coincideixi amb l’aterratge a les plataformes d’streaming de ‘Marco’, la pel·lícula amb la història real d’un fals deportat als camps de concentració nazi.
A ‘Parenostre’, el paper de Jordi Pujol és interpretat per Josep Maria Pou. El personatge d’Enric Marco és encarnat per Eduard Fernández. Pou i Fernández son dos actors enormes. Ells sols omplen la pantalla o l’escenari. Sovint, les obres que protagonitzen no serien tan magistrals si els encarregats de dur-les a terme fossin uns altres actors menys versàtils. Fernàndez és l’home de les mil cares. Tant encarna Francisco Paesa, l’espia espanyol que va enganyar les clavegueres de l’Estat en el cas de Luís Roldán, com de conductor de bus i líder veïnal al també recent i multipremiat ‘El 47’.
Quan la setmana passada vaig veure Enric Marco ‘ressuscitat’ per Fernández em va semblar que l’actor ‘pujolejava’, que imitava alguns gestos més propis de l’expresident de la Generalitat que de la pseudovíctima dels nazis. Segurament va ser una falsa impressió meva, perquè si Fernández gesticulava i parlava així és perquè abans deuria haver estudiat molt les ‘actuacions’ d’Enric Marco.
Però em va fer pensar també que Fernández podria haver protagonitzat la pel·lícula de Manel Huerga i Toni Soler, i Pou la d’Aitor Arregi i Jon Garaño. Al cap i a la fi, dos enormes actors encarnarien els personatges d’altres dos actors superbs (en les dues accepcions de l’adjectiu). Perquè, què han demostrat ser, si no, Pujol i Marco sinó dos grans actors? Sí, esclar, Pujol va ser sobretot president de la Generalitat i patriarca del nacionalisme català de l’últim quart del segle XX, l’home que va liderar durant dècades la recatalanització de Catalunya. Com també Marco va ser important a l’hora de reivindicar la memòria de les víctimes de la repressió nazi i franquista a més de dirigir durant uns quants anys l’heroica Confederació Nacional del Treball, l’anarquista CNT. Però res de tot això hagués estat possible sense les innegables dots dramàtiques que posseïen tots dos i que és una virtut imprescindible per liderar encara que sigui una associació de veïns.
Sobre Marco es va escriure un llibre titulat ‘El impostor’. El descobriment del cas -o els casos- de Pujol i la seva família van donar més arguments els més escèptics que pensen que la política és una farsa. Impostura i farsa son sinònims de teatre i comèdia, segons els diccionaris de la Reial Acadèmia Espanyola i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Hi ha altres dues línies convergents en aquest parell de longeves vides paral·leles. Els directors de ‘Marco’ ho subratllen al final de l’obra (atenció, spoiler!): l’insaciable afany de protagonisme de la falsa víctima dels nazis, que, fins i tot després de ser desemmascarat (la màscara, instrument imprescindible de les tragicomèdies gregues!), proposava a l’historiador que va descobrir la fal·làcia que escrigués un altre llibre sobre ell, “sobre l’altre Marco”. L’escena em va fer recordar les múltiples vegades que hem pogut veure Jordi Pujol en els darrers anys en actes públics. Lluny d’amagar-se i retirar-se per gaudir d’una vellesa tranquil·la envoltada pels seus nombrosos nets, reivindicava amb la seva presència, cada vegada menys discreta, el reconeixement que ell creu que la societat catalana li deu i que li està negant injustament. No suporta que el llegat polític del patriarca quedi anul·lat per la suposada deixa del pare. M’ho va reconèixer una vegada que em va convocar al seu despatx, al carrer Calàbria, prop de l’avinguda Josep Tarradellas. ¿Quantes vegades deu haver temut Pujol que Barcelona no li dedicarà cap avinguda com Tarradellas, ni cap passeig com Lluís Companys ni cap plaça com Francesc Macià?
En uns temps en que ens preocupem tant per la invasió de les ‘fake news’, on no sabem què és veritat i què mentida -“no com abans”, diran els nostàlgics-, resulta curiós comprovar que ja fa moltíssims anys que la societat, encapçalada en bona part pels mitjans de comunicació, ha entronitzat (penso també en la Zarzuela) a veritables reis de la simulació.