Ni franquicia ni postal, cultura radikal

El pont de la Pasqua Granada m’ha vingut granat, i quina alegria, escolti -i això que el FOMO (por a perdre’t alguna cosa) que sento per no haver trepitjat el Primavera Sound no me’l treu ningú-!

A les portes del cap de setmana llarg que fa d’avantsala a l’estiu apareixen uns cartells als voltants de la Sagrada Família, la Barceloneta, el Passeig de Gràcia i el Poblenou, que comparen salaris miserables amb els beneficis obscens del sector hoteler; i dimarts passat, Barcelona en Comú despenja una lona al bell mig de la Rambla de les Flors, parlant d’un model de turisme sostenible i denuncia que la dinàmica econòmica de la ciutat l’empeny a esdevenir una ciutat franquícia sense identitat, essència ni ciutadania.

Mentrestant, jo lluito contra la meva impostora interior, preparant un debat en què havia de participar divendres a la tarda, convidada per la Fundació Sentit Comú a la Plaça del Sortidor: “Contra l’odi, cultura feminista”, intentant estructurar alguna cosa interessant entorn de la cultura com a font de comunitat i la necessitat de defensar els drets culturals no només des de la perspectiva de l’accés a la cultura, sinó també des del dret a crear.

A les cinc de la tarda de divendres desvirtualitzo la Glòria Ribera, cupletera joveníssima que coneixia de xarxes i ràdios, i m’explica com el privilegi d’estar programada a la Villarroel, del Grup Focus, gairebé li surt a pagar, i recordo moments que em semblen d’una altra vida, quan dedicava hores que no tenia a produir espectacles que, un cop venuts a sales fortament subvencionades, no em permetien pagar-me ni l’entrepà de sopar post-funció. Fent temporada a la gran Sarnalona, ciutat de cultura, ben macament posada i endreçada —gràcies a Svetlana Marrana pel concepte que ens ha donat la vida a tantes, no tantes gràcies a aquest PSC que ens gestiona desgovernant-nos—.

Amb el regust de la cultura feminista, comunitària i comunitzant, diumenge participem col·lectivament de l’arrossada popular de la Festa Major del Fort Pienc i fem de la retrobada una comunió comunitària. I penso que, si es parla de turisme al teatre, cal recolzar-lo. I pillo entrades d’Explora el Jardín de los Cárpatos, i em quan l’experinento, em  sacseja cos, veu i consciència. Si no l’heu vista, feu-ho abans que el jardí es tanqui dilluns vinent.

Perquè aquí, el que passa al teatre no és només una funció: és un crit, un ritual, un conjur. És un acte d’amor rabiós cap a una ciutat que ens està fugint de les mans. En un escenari mínim, cinc intèrprets —actors, creadors i, perdó però és així, gent que fa política de primer ordre— desenterren una Barcelona que remena el formigó del turisme de masses. I no ho fan amb nostàlgia, sinó amb una imaginació radical que fa olor de sorra, de sal i de revolta.

Mentrestant, als carrers, Barcelona en Comú fa el que molts esperàvem: dir alt i clar que el turisme ens roba el pa, el sostre i el futur. No és només una campanya amb cartells. És una interpel·lació directa al model de ciutat. I és important, sí. Però no n’hi ha prou amb denunciar. Cal proposar, imaginar, crear món.

Aquí és on cultura i política haurien de trobar-se. No per fer pedagogia mútua, sinó per conspirar. Perquè l’obra que he vist és exactament això: una conspiració sensible contra la Barcelona venuda, la Barcelona franquícia, la Barcelona ™, Sarnalona. Un relat que entén el teatre com a espai polític, com a territori per imaginar una altra ciutat. Una ciutat sense creuers ni lloguers de 1.200 €, sense bastons selfie ni pisos turístics il·legals. Una ciutat feta de veus, de veïnes, de memòries, de desig.

I sí, hi ha contradiccions meravelloses. Quan dediquem més temps i esforç a treballar del que és vitalment sostenible, efectivament, quan pillem deu dies o deu setmanes de vacances en funció dels pomodoros que som capaces de produir (si us plau, ompliu la darrera funció de l’obra de la companyia de José y sus hermanas), és natural voler fugir de la ciutat que, des de la precarietat, suposa opressió. Veure exposades les nostres contradiccions —quan odiem visceralment el turisme massiu però aprofitem cada cap de setmana llarg per pirar de la city— és un cop de puny meravellós. Un que ens ha de fer tancar els ulls per continuar somiant i projectant la Barcelona que volem i per la qual treballem. La humana, la contradictòria, la que va somniar en Cerdà i va esgarriar en Porcioles, la que es remulla a la platja i s’enfila als turons, que cantaria Serrat.

El que està en joc no és només el paisatge urbà, sinó el teixit afectiu de Barcelona. Ens estan arrencant els carrers dels records, convertint les places en parcs temàtics. I ens volen fer creure que això és inevitable. Però no ho és. No mentre tinguem cossos que s’arrosseguin sobre l’escenari, veus que es trenquin cridant “la ciutat serà sempre nostra”, cartells que denuncien i manifestacions que reclamem.

Ens veiem diumenge 15 a la manifestació contra el turisme massiu als Jardinets de Gràcia a les 12 h del migdia?

La cultura no és decoració: és fonament. És una de les poques armes que tenim per construir imaginari col·lectiu. I si el turisme ens ha imposat una narrativa, nosaltres l’hem de desfer amb paraules, gestos i escenaris. «Explora el Jardín de los Cárpatos» ho fa amb una radicalitat tendra. I és necessari que aquest crit s’imposi a les institucions, en la línia del que aquesta setmana ha intentat fer Barcelona en Comú amb els cartells contra el turisme massiu.

Barcelona, però, necessita sinèrgies. Col·laboracions. Col·lectius col·lectivitzants i comunitats comunitivitzant-se. Jo només espero —i desitjo amb totes les meves forces— que aquestes dues potències (exemple concret d’una dinàmica que ha de permear arreu), es trobin. Que el cartell i l’escena dialoguin. Que la política escolti la cultura. Que la cultura intervingui en la política. Que entenguem, d’una vegada, que no salvarem la ciutat només des de les institucions ni només des de l’activisme. Caldran aliances insospitades. Caldrà, com diu l’obra, caminar pel jardí encara que sembli que no hi ha cap camí.

Barcelona no es ven. Barcelona es viu, es lluita, es canta, s’actua. I, sobretot, s’imagina. I diumenge a Jardinets i dilluns a la Villarroel, la ciutat és nostra.