El 28 d’agost, el Turó de la Peira havia de ser una tarda de barri: criatures corrent per la plaça, avis xerrant a l’ombra i música flotant com roba estesa. Però en comptes de festa, van arribar ells: les botes, les sirenes, les armilles.
Com si el barri fos un supermercat i les nostres vides, productes amb codi de barres, van aparèixer policies de tot tipus —Nacionals, Mossos, Guàrdia Urbana— alguns disfressats de ciutadans qualsevol. No venien a ballar. Venien a fer collites de cossos. A rastellar pell fosca com si fos contraban. A recordar-nos que per a l’Estat, la teva cara pot ser sospitosa encara que portis vint anys pagant el lloguer al costat de casa seva.
Van arrossegar persones a racons del parc com si fossin bosses d’escombraries amagades. Detencions. Ordres d’expulsió. Entre elles, l’Alan, músic convidat, veí des de fa vint anys. Vint anys de vida evaporats en un minut de racisme burocràtic. Això no és un error. No és un mal dia. És el mecanisme. És el sistema fent exactament el que ha estat dissenyat per fer: assenyalar, segregar, expulsar. Com el soroll del metro: constant, invisible i assumit com a “normalitat”.
Segons SOS Racisme, el 70% de les identificacions policials a l’Estat espanyol recauen sobre persones racialitzades, tot i que són menys del 20% de la població. No són “casos aïllats”: són quotes de caça amb uniforme. Quan una veïna va gosar preguntar per què només aturaven persones migrants, un agent ho va deixar anar com qui escup una pipa: “somos policías de inmigración”. Com si això fos una credencial d’honor i no una confessió de culpa.
I el preu d’aquesta política? Famílies destrossades. Gent deportada. Infants que tornen de l’escola i no troben el pare. I un barri que comença a caminar amb el cap cot, amb por, com si cada cantonada pogués trencar-li la vida.
A Nou Barris no ens enganyen. Fa dècades que les batudes policials patrullen pels nostres carrers amb la mateixa impunitat que un banc desnonant famílies.
El 2013, la Universitat de València ja deia que Espanya era l’únic país europeu que aplicava identificacions per perfil racial de forma sistemàtica. L’ONU, el Defensor del Pueblo… tothom ho ha condemnat. I què? El sistema continua, perquè la por és més rendible que la justícia.
Per què ho fan? Perquè necessiten un enemic per alimentar el seu relat. Per criminalitzar la migració i vendre “seguretat” mentre destrossen vides. Per convertir els nostres carrers en escenaris de caça, amb els nostres veïns com a trofeus. Perquè el capitalisme necessita por per funcionar: por per acceptar sous de misèria, por per no protestar, por per mirar cap a una altra banda mentre s’emporten el teu veí.
Però nosaltres sabem que la veritable seguretat no l’han portat mai les porres, sinó les veïnes. Les que cuiden, treballen, crien, omplen places, sostenen escoles i aixequen festes. Sense la gent migrada, Nou Barris no existiria. Seria només ciment i persianes baixades.
El 10 de setembre, desenes de veïnes van plantar-se a la Seu del Districte per cridar ben fort que el barri no és caça major. Que no callarem. Amb un lema que és avís i promesa: “Escombrem el racisme. La diferència ens enriqueix, la comunitat ens enforteix”.
I això no és el final. És l’inici. El 27 de setembre, el Turó tornarà a omplir-se de música i resistència per demostrar que la vida sempre és més forta que la por. Que la comunitat sempre és més poderosa que la repressió.
Però cal dir-ho clar i sense metàfores: això és guerra social contra els pobres, disfressada de seguretat. I si no ens organitzem, si no ocupem els carrers, convertiran els nostres barris en presons a cel obert.
Al Turó de la Peira no sobra ningú. El que sobra són les batudes racistes. I la resposta només pot ser una: més comunitat, més organització, més carrer. Perquè si ells sembren por com qui escampa sal per fer morir la terra, nosaltres plantarem vida fins que rebentin l’asfalt.